Ningú és profeta a casa seva

Dedicat als meus germans Sergi i Xavier i als meus pares Àngels i Albert.

Davant la proximitat dels Nadals, alguns pacients duen a sessió els seus neguits per haver de passar-los amb els seus familiars.
Més enllà de l’obligació social i el dispendi econòmic que representen aquestes festes, la trobada familiar -en molts casos- vol dir trobar-me amb la meva tribu: o sigui, amb aquells que en teoria m’haurien d’entendre i que en la pràctica no és així.
Molts pacients comparteixen aquest dolor de no ser entesos o sentir que són diametralment diferents dels pares i dels germans, especialment.
No tenim res en comú o No entenc que compartim el mateix origen i que tinguem una visió tan diferent de la vida o M’ignoren o Prefereixen la meva germana, són algunes de les frases que sovint sento a dir i que fan caure mars de llàgrimes.

Més enllà de la realitat d’algunes vivències, la qüestió és que la trobada amb la tribu o els nostres, mou tecles molt profundes del nostre inconscient sobre els sentits de pertinença i estimació o valoració.
Un dels dolors més profunds que em trobo a teràpia és aquest sentir que no hi ha una entesa amb “els meus”. Darrera la pena, el que hi ha és un desig de ser reconegut i estimat pels meus tal qual sóc. Un desig que també és una fantasia i cada Nadal és l’escenificació del fracàs del meu desig. Un desig que va més enllà del Nadal però que en tot cas aquesta celebració té la virtut de ressaltar en negreta.
També hi ha la qüestió que ocupem rols i no és fàcil sortir-ne.
Qui sap quan de temps fa des de que algú va tenir la idea d’inventar el refrany de Ningú és profeta a casa seva. En tot cas, molts no som profetes a casa nostra. Sigui com sigui, la qüestió és que aquest refrany antic ens ve a recordar que això no és nou.
Cada generació i evidentment cada persona viu coses diferents i la trobada entre generacions sovint posa en evidència visions oposades, interessos divergents, valors contraposats i un llarg etcètera.
Això no podrem evitar-ho i de fet té una vessant positiva: qüestionar-nos els valors, per exemple, que ens han transmés, obra portes a innovar. I dic qüestionar en el sentit de no acatar cegament o enfrontrar-s’hi.

Com dic, el que s’escenifica en els Nadals va més enllà.
El reconeixement o la benedicció que busquem en els nostres, no ens el donem nosaltres mateixos. Molt sovint a teràpia em trobo en aquest punt en què el pacient reconeix que no s’estima, no s’agrada o es considera un frau o una merda. La reacció més habitual és cercar aquesta valoració a fora, en els altres. La frustració és molt pesada quan no es reb allò desitjat. És insistir per un camí que no té sortida. Em ve la imatge del qui es dóna cops contra la paret.

L’altra cosa que acostumo a trobar de manera habitual és el desig d’un contacte més genuí i directe, menys de façana, de frases comodí com com va? què tal?. El contacte directe socialment no sabem fer-lo ni transmetre’l. Això no vol dir que un no pugui aprendre’l i començar-lo a aplicar en la seva vida. Fa poc un pacient em deia que s’emocionava quan a les pel·lícules, pares i fills o germans es diuen que s’estimen. No sé si vaig convéncer-lo que ho posés en pràctica, per començar, ell. Dir-nos que ens estimem o, en general, l’expressió emocional, sembla un tabú de dimensions còsmiques.
Prendre la iniciativa, mullar-se i dur a terme allò que a un li agradaria rebre, requereix de certes dosis de coratge.
I encara més no esperar que la resposta sigui la mateixa: actuar en el món sense esperar res a canvi és un acte de generositat. Com diu el periodista i coach Borja Vilaseca “Sigues el canvi que vols veure a fora”.

La persona que no està en pau amb sí mateixa serà una persona en guerra amb el món.
M. Gandhi

Fotografia del encapçalament de J. Nelson.