El jutge interior

Fa uns mesos, en un post anterior parlava sobre els diferents aspectes de la nostra personalitat amb els que solem identificar-nos, deixant de banda altres aspectes, que també hi són però que no ens agraden i pretenem fer veure que no hi són.
Proposava seure en una taula rodona i parlar tant amb les parts que ens agraden com amb les que no.
Es tracta de reconèixer aquells aspectes que no ens agraden per esdevenir persones més mal·leables, que reaccionem segons el que ocorre en el moment i no segons un patró ideal de com ha de ser un.
De vegades, segons les circumstàncies, toca estar trist, toca ser humil, toca ser honest… el que sigui.
La qüestió inicial és identificar qui és qui, com en aquell joc de la infància que potser algú de vosaltres recorda.

Un dels personatges que ens habita, i m’atreviria a dir que ens habita a tots, és el Jutge Interior. Al meu Jutge Interior li vaig posar de nom Falcona, perquè m’està “picotejant” el cap tot el dia. Últimament també li dic La Plasta.
És molt fàcil d’identificar perquè utilitza un to acusatori, contundent, de vegades pot ser menyspreador i humiliant.
Ens diu frases d’aquest estil:
Ja t’has tornat a equivocar!
Ets un inútil, una desgràcia…
Sempre desentones.
Mira que ets estrany…
No hi ha res a fer amb tu!
Com has pogut dir això que acabes de dir?
Què pensaran de tu?
I altres perles similars. Cada un pot intentar detectar què es diu (què s’acusa) des d’aquest personatge.

Sempre està vigilant i jutja totes les nostres accions, alimentant-nos amb dubte i sospita i qüestionant-nos tot el temps. Per a aquesta veu interna mai és suficient ni som prou vàlids. Sempre veu peròs i contres en moltes de les coses que fem o diem. Si ho fas així, et criticarà. Si ho fas aixà, també. No deixa passar una.

L’important de detectar aquesta veu tan primmirada i crítica és que així ens parlem. O millor dit: així ens tractem a nosaltres mateixos, dient-nos aquestes floretes. Això pot portar a que ens mirem amb dubte i ens bloquegem, com que som poqueta cosa, i a creure que no som vàlids. O sigui a mirar-nos i a tractar-nos amb menyspreu.
El més habitual és reaccionar contra això i entrar en una exigència de dimensions còsmiques per donar la talla. Talla que per descomptat mai donarem perquè segons aquest personatge mai és suficient ni està prou bé.

La reacció a més també va cap a fora ja que, si així ens mesurem a nosaltres, així mesurem als altres. Per conseqüència, la roda en la que entrem en escoltar al Jutge Intern és el de la susceptibilitat i una actitud defensiva. Per exemple, ens costarà sostenir un comentari crític d’algú. Potser no sigui crític, però ho vivim així.

Per començar a parar els peus al Jutge i sortir d’aquesta autoexigència esgotadora, la pauta és començar a contestar-li en el mateix to. Clar: cal posar atenció a quan ens parlem d’aquesta forma. A partir d’aquí passen coses molt interessants, dins i fora. Fins aquí puc explicar; si ho poseu en pràctica ja em direu què tal us va.