Fa pocs dies llegia aquest titular i l’article que hi seguia: “Estoy rodeada de mujeres que quieren cambiar su cuerpo en lugar de cambiar el mundo“.
Tot i que no comparteixo el to de l’escrit, sí coincideixo en el fons. Fa uns mesos ho escrivia a la revista Passeig de Gràcia o aquí mateix.
No considero que sigui només qüestió d’un gènere. Per mi tots estem sotmesos a estereotips, diferenciacions i prejudicis que ens afecten, no sempre de manera conscient.
Tampoc crec que es tracti de canviar el món, que és de dimensions descomunals -o almenys això em sembla-. Prou feina hi ha amb un mateix. Tot i així, com a metàfora em serveix.
El canvi és personal i té repercussions en el nostre voltant més immediat. Si un es resitua des d’un altre punt, de ben segur que els que el coneixen, ho notaran. Això pot fer que algunes persones properes, al seu torn, es replantegin suposades veritats absolutes i hi hagi un cert efecte cadena.
Sigui com sigui, al llegir el titular vaig pensar “Hi ha molt de talent desaprofitat, cert“. L’impuls, l’energia, l’acció està vehiculada a preocupar-nos més per la nostra aparença física, a dedicar esforços per resultar atractius als altres, enlloc de desenvolupar les nostres qualitats i potencials.
Ens entretenim en veleïtats i abandonem el nostre poder en mans d’altres que sí decideixen qüestions de pes.
És difícil dur la contra al mainstream o sostenir que un/a és rebutjat, ignorat o objecte de mofa o escàndol per no complir una colla de requisits estètics.
De vegades, em trobo amb dones de diverses edats, passats els 40, que expressen amb cert malestar i dolor que ja no senten que estan en el mercat: com si poc a poc comencessin a esvair-se, a fer-se fonedisses, a deixar d’existir. Recol·locar-se davant aquest fet requereix tenacitat i un canvi de valors.
Enlloc de canviar el nostre cos, què tal si ens plantegem quina petjada volem deixar al nostre voltant i com aconseguir-ho?
I així fer que les nostres realitats esdevinguin més acollidores.
Pintura de Lucien Freud, Big Sue.
eulaliaparis.com 