Fa unes dècades l’expressió estar o anar estressat no existia. Les societats no són immobilistes, canvien.
Així que actualment estem involucrats en aquesta híperactivitat i tenim accés a mil possibilitats per ocupar el temps. Tot banyat amb un ingredient: la rapidesa. Qui no es desespera en qualsevol cua encara que no tingui res a fer immediatament?
Expressions com fast-food o fast-fashion són una mostra de la dinàmica hiperactiva.
Sempre estem fent alguna cosa o ocupats en alguna cosa; fins i tot, d’oci.
I si no fem, si parem, què ens passa? A algú li resulta familiar sentir-se neguitós si es queda sense fer res? Vull dir realment fer res. Mirar una pel·lícula o instagram ja és fer alguna cosa.
Em refereixo a aturar-se completament i estar únicament atent a un mateix, notant-se el cos: un formigueig aquí, un doloret a l’espatlla, l’ansietat per no estar fent res.
Una altra experiència interessant és mirar els altres. Quan dic mirar, em refereixo a realment fixar-se en un altre com qui explora un nou territori.
L’espècie humana necessitem de contacte amb altres persones per créixer i desenvolupar-nos. La psicologia del desenvolupament té clar que aquest és social.
Com la dinàmica actual és la que és, el contacte d’avui dia també esdevé ràpid i matusser. No ens mirem amb un interés real, no ens escoltem de debó i sovint no sabem ni tocar-nos… més enllà que tocar-nos sembla entrar en terrenys pantanosos, de confusió.
Sovint em trobo amb persones que no saben donar-me una bona abraçada i que em toquen com si estessin pastant plastilina.
Sovint, les trobades amb altres estan mediades per telèfons mòbils que interrompen converses contínuament.
No compartim silencis, no ens escoltem sense entrar en donar consells, no ens mirem als ulls.
Mirar-nos als ulls, no com un joc per a veure qui aguanta més, és una autèntica caixa de Pandora.
De vegades, als meus alumnes els faig fer aquest exercici d’estar-se un minut només mirant-se. No poden parlar. El minut se’ls fa etern. Un minut en què el que els passa pel cap és “em veurà els meus defectes” o es senten súmament incòmodes perquè pensen que l’altre descobrirà vés a saber quins secrets i imperfeccions pròpies.
Els propis judicis fan acte de presència en la proposta de mirar-se, o sigui, el jutge intern. No m’importa el que veurà l’altre de mi ni tan sols mirar-lo a ell. M’importa el que malpenso de mi i crec que és el que l’altre descobrirà de mi.
Fotografia de Pierre Gonord
eulaliaparis.com 