Molt sovint, quan una persona inicia un procés terapèutic vol dir que fa canvis en la seva manera de fer: potser abans callava i comença a dir o no demanava i comença a demanar.
Aquests canvis són apercebuts per les persones del seu entorn de forma immediata.
Els pacients a sessió comparteixen les reaccions de les persones amb qui es relacionen a diari. Les hi ha qui ho celebren però el més comú és que donin reaccions d’estupefacció o enfado.
“Diu que em veu pitjor“, “Ara em diuen que sóc egoïsta, que ja no penso en ells“, “M’ha dit que et digui que no li agrada com estic canviant“, són algunes de les coses que m’expliquen.
Quan un decideix modificar certs comportaments o actituds que no l’estaven fent feliç, les persones del nostre voltant ho reben amb un impacte emocional, probablement contactant amb neguit i inseguretat. A ells també els està canviant el panorama. Qui era manipulable, deixa de ser-ho; qui no s’atrevia a dir, comença a fer-ho; qui era complaent, comença a reclamar el seu espai. Així es qüestiona l’status quo.
Qui canvia, posa al davant dels altres un mirall: sí és possible modificar les actituds i els comportaments. Per tant, el del davant també podria fer-ho… si ho volgués.
És per això que la gent m’explica que els demanen que tornin a ser els d’abans.
eulaliaparis.com 