Hi ha pacients que volen deixar les coses en mans del destí o de l’Univers. Parlen de confiar en el destí, de deixar que les coses flueixin, de què si desitges molt una cosa l’univers es posa en marxa per conspirar i fer que t’ocorreixi, de pensar en positiu…
Personalment estic poc a favor de la psicologia positiva, crec que fa més mal que bé i ens torna il·lusos. Em resulta naif i poc seriós. No som nens de 4 anys, ja som adults i cal mirar la vida a la cara. La vida és un assumpte molt complexe i no es tracta d’objectius i resultats.
Que és qüestió de partir d’una actitud positiva i agafar-se cada moment amb ganes, això segur. Ara bé, i posem per cas, si avui em donen una mala notícia, s’ha mort un amic meu, jo ploraré, sentiré una profunda tristesa, dolor, el trobaré a faltar,… i l’actitud positiva se n’anirà en orris.
Evidentment tampoc es tracta de quedar-se en una actitud victimista, del qui plora per les cantonades cantant als 4 vents els seus infortunis, com si no hi hagués més que mals moments. Entre els pols hi ha termes mitjos.
El terme mig per mi vol dir viure el que et presenti el moment: pot ser alegria, pot ser profunda tristesa, pot ser tranquilitat, pot ser ansietat… poden ser un munt de coses perquè estar viu implica passar per un munt d’experiències, no sempre agradables ni boniques.
L’espècie humana es destaca, entre altres aspectes, pel fet que sentim. I també sentim per fets desagradables. Si no sentíssim, seríem robots.
eulaliaparis.com 