Després d’haver presentat a dos dels personatges que ens acompanyen diàriament, el Jutge Interior i el Boicotejador, ara veurem en quina tessitura ens col·loquen.
Aquests dos personatges se la tenen jurada l’un a l’altre. Tenen una disputa entre ells. I el camp de joc preferit de la seva disputa som nosaltres, el jo en singular. Per utilitzar una imatge, estem davant d’un partit de tennis entre 2 jugadors i nosaltres som la pilota a la que van donant. De vegades estem en el camp del Jutge Interior, i des d’allà ens exigim més i més. Altres, estem en el del boicotejador, i des d’allà ens sentim víctimes de les circumstàncies, desvalguts.
Algunes persones estan més en una banda, que en l’altra. Hi ha persones que
s’identifiquen molt amb l’exigència, sempre han d’estar fent, mai és suficient, fins al punt que descansar és un acte gairebé intolerable. En canvi, unes altres es creuen que no poden fer res, que són inútils, i ja no emprenen cap acció, vagant com ànima en pena. Si ets introvertit, el jutge interior pretendrà que siguis i actuïs com extravertit, atès que és un valor social. Si ho aconsegueixes, és possible que una part de tu senti que estàs sent un farsant i et sentis en el fons incòmode amb la teva actuació.
Si no ho aconsegueixes, per timidesa, vergonya o simplement perquè no vols parlar de tu a desconeguts, el boicotejador s’arronserà d’espatlles i potser començarà a dir que els altres no t’aprecien.
Aquest és el resultat si ens creiem el que ens diuen aquests 2 personatges.
La bona notícia és que no som ni hem de ser o fer el que diu un o altre. La bona notícia és que està a les nostres mans bregar amb ells, en lloc d’estar nosaltres a les seves mans. O sigui: no som la pilota de tennis, sinó que podem ser l’àrbitre del partit.
A teràpia comencem a mirar-los per separat, precisant què diu un, què diu l’altre i les conseqüencies d’aquesta txàtxara. Es tracta d’apartar-nos-en. Aquest acte de separació resulta molt fructífer. Quan un va fent l’exercici d’escoltar el que es diu, es va adonant de quin dels dos personatges pretén portar-lo al seu terreny.
Evidentment requereix d’un esforç personal, cal posar-li atenció. De la mateixa manera que si volguéssim fer una marató, ens entrenaríem durant un temps.
Hi ha el camí del mig: es tracta de començar a qüestionar com a veritats absolutes el que un o altre diuen. Ni has de fer el que diu el jutge intern, ni creure tot el que sibil·linament et xiuxiueja el boicotejador.
Article originalment aparegut a Passeig de Gràcia. Il·lustració del dissenyador Xavier Roca.
eulaliaparis.com 