El context importa

Article aparegut originalment a Passeig de Gràcia el juliol de 2015.

Passem nou mesos al ventre de la mare. Però quan naixem, ho fem sense haver-nos desenvolupat completament. Segons sembla, encara requerim d’uns sis anys més per a què, per exemple, el nostre cervell acabi de completar les bases generals de funcionament. De fet, es considera que és als 21 que un realment ha completat el procés.
Així que l’espècie humana, venim al món, depenent d’altres que ens cuidin, ens donin suport i ens ajudin a créixer. Només per donar un exemple del que ens passa, com nadons, en els dos primers anys aproximadament, percebem el de fora com una amalgama; vol dir que no distingim entre tu i jo, no hi ha fronteres clares. La presència de l’altre, de l’alteritat, es va donant a mesura que un va desenvolupant les seves capacitats cognitives.
Amb tot això, vull dir que venim al món en un estat d’extrema vulnerabilitat i que necessitem d’altres perquè ens alimentin, sostinguin, cuidin i ensenyin.
Evidentment, que no tinguem la consciència desenvolupada ni puguem dir amb
paraules el que sentim, no vol dir que com nadons no captem el que passa, sigui interiorment (els intestins es van posant al seu lloc i això fa mal) o externament (una baixada de les temperatures). Al contrari. Precisament som un cos i el cos és una antena, una esponja absorbent.

A més, naixem en un context particular: en un entramat de relacions
interpersonals que ens pre-existeix, en un lloc i un moment històrics concrets. Seríem sensiblement força diferents si naixéssim enmig d’una guerra, una postguerra o en una època pacífica. Tampoc és el mateix néixer en un poble de la Xina, enmig de l’Amazònia o a Nova York. Per no parlar de com repercuteix tenir recursos econòmics o no tenir-los, i tenir accés a una alimentació, una educació o una assistència sanitària. Així que el context i el sistema on apareixem és de gran influència.

Properament ampliaré aquest aspecte.

Fotografia de Pixabay