Què vol dir “normal”?

Fa uns dies escrivia que neixem en un context molt concret i específic i que aquest té una gran influència en les persones que esdevindrem.

Sense anar més lluny, sóc néta de la Guerra Civil. Això vol dir que encara que no vaig viure ni la guerra ni la postguerra, recordo de petita que en la meva família era una heretgia no acabar-se el menjar. Els meus avis van viure i sobreviure a la guerra i els meus pares la postguerra, de manera que encara era molt present la vivència d’haver passat fam i dificultats. El meu pare, de petits, quan protestàvem perquè no ens agradava el sopar, sempre ens repetia que ell cada nit tenia patates bullides per sopar i que no se li ocorria protestar perquè el meu avi li hagués deixat anar una plantofada. En aquesta frase del meu pare hi ha alguns missatges subliminals: la sort que teníem nosaltres per tenir accés a una varietat de menjar. La sort que teníem que ell no ens proporcionaria una plantofada per queixar-nos, com hagués fet el nostre avi. I sobretot, d’una manera molt subtil, que realment no teníem dret a queixar-nos.

Aquests missatges directes i indirectes, subtils o no, són amb els que creixem i, d’alguna manera, ens conformen. Per a mi la unitat familiar és la primera societat: ens estructura, és on aprenem a relacionar-nos amb altres, a comportarnos en relació a altres, etc. És important per sortir del nostre narcisisme infantil. La família ens frustra per créixer. I també ens pot desestructurar.
Quan els pregunto als pacients a teràpia com va ser la seva infància, la majoria diuen
normal. Segons això, normal adopta moltes formes: era normal que els pares
discutissin a crits (i a cops) sovint i davant dels fills o, fins i tot, amb els fills. A l’altre extrem, mai els van veure discutir i semblava que no passava res. Era normal que un dels progenitors els pegués habitualment. Era normal que un dels progenitors o algun familiar abusés sexualment del nen. Era normal que humiliés o retés sovint als fills. Era normal que li fessin xantatge emocional o que el tractessin de confident i li expliquessin coses en contra de l’altre progenitor. Era normal que un dels pares desacredités l’altre davant dels fills. Era normal no mostrar afecte i sí exigir resultats. Era normal demanar als nens que juguessin sense fer soroll per no molestar. Era normal que un dels pares manés i l’altre acatés. Si tot això és normal, què no ho és?
Tot això ho explico, no per enfadar-nos amb els nostres progenitors, sinó per adonar-nos que com nens som éssers vulnerables i que no estem encara prou madurs per recol·locar el que passa al nostre voltant. És molt habitual que com nens ens fem càrrec de coses que no ens pertoquen.
El món dels adults, aquests als quals necessitem per sobreviure, ens influeix de moltes maneres. I davant el que passa, reaccionem com podem.

Imatge de Pixabay.