Fa uns dies escrivia sobre la necessitat d’aprendre a conviure amb la insatisfacció. També deia que ens cal aprendre a acceptar, cosa que no sempre és fàcil. Ens resistim a acceptar. Resistir-se vol dir negar-se a reconéixer que les coses són com són. Per afinar una mica més en aquesta línia, què vull dir amb insatisfacció?
Quan m’esforço, dedico temps, energia, il·lusió. Al darrere hi ha un desig que em mou. Què passa, però, quan les coses no surten com jo desitjava, volia o no són com havia imaginat? El que em trobo habitualment a teràpia és la frustració i, en concret, la queixa perquè les coses són com són i no com desitjo. Aprendre a manegar la frustració implica començar a acceptar que les coses i les persones no es controlen. Als occidentals, que se’ns ha educat en la il·lusió de control, ens rebel·lem molt quan els esdeveniments vitals apareixen interrompent en la nostra vida o, com dic, no ocorren segons els nostres plans i desitjos.
Això també ho trobo en les relacions interpersonals. L’altre em frustra perquè no fa, no em dóna, no s’ajusta als meus paràmetres i desitjos. M’enfado amb ell, entro a retreure-li coses, li diem frases com “no ets com jo esperava“, etcètera. Vol dir que veig a l’altre com una titella al meu servei. La frustració implica també aprendre a acceptar que l’altre no és una titella, sinó una persona amb vida pròpia, per tant manté idees, sentiments i desitjos propis que potser de vegades coincideixen amb els meus. No és un satèl·lit que gira al meu voltant.
Imatge de Pixabay
eulaliaparis.com 