Un aspecte habitual que em trobo tant a sessió com en converses espontànies, és la creença que un dia un arribarà a un estat trascendit i aleshores podrà fer una colla de coses que en l’actualitat no es permet o no es donen. Alguns exemples: el dia que aconsegueixi estimar-me al 100%, no hi haurà qui m’aturi; quan aprengui a estar sol/a, llavors podré estar en parella; quan aprengui a cuidar-me a mi mateix/a, podré tenir fills, etc.
Si penses així, fixa’t que estàs postposant viure. I mentrestant la vida va passant. És mirar-la com els contes que ens explicaven de petits, que sempre acabaven en la fórmula “y fueron felices y comieron perdices”.
Vivim temps d’impaciència i velocitat. Volem aconseguir el que sigui que desitgem o necessitem ara mateix. Tanmateix, estimar-se, aprendre a estar amb un mateix o aprendre a cuidar-se són treballs de llarg recorregut. És més, estimar-se o confiar en un també implica que hi haurà moments d’odi o de manca de confiança. Estar en parella o ser pare també és una tasca diària. Qualsevol que hagi estat en parella o exerceixi de pare sap que hi ha moments de tot: alegries, dificultats, crisis, plors, reconciliacions, ensurts, etc.
Amb aquestes creences, els anys van passant i la pastanaga sempre és al davant. La qüestió important és voler mirar les coses com són i aprendre a conviure amb la imperfecció i amb el que ja fa unes setmanes vaig escriure, la insatisfacció. Un aprén a estimar-se, a confiar, a cuidar-se, etc, mentre viu i no postposant viure. Un aprén equivocant-se.
Imatge de Pixabay
eulaliaparis.com 