Article aparegut originalment a Passeig de Gràcia.
A finals de novembre, vaig intentar dibuixar a grans trets la vivència d’un nen en créixer en relació als seus pares. En certa manera, es podria dir que es troben sers que parlen idiomes diferents i no s’entenen gaire. Estan en moments diferents de la seva evolució biològica i personal, amb alguns desacords i desencontres.
Es dóna la curiosa situació que, en ser preguntats, molts adults recorden poc o gens la seva infància. I els que sí que la recorden, qualifiquen de “normal” tota mena de vivències: maltractament físic, abús sexual, humiliació, desqualificació… D’altra banda, n’hi ha que se sorprenen negativament al sentir-se repetir aquelles frases “que el meu pare o mare em deien de petit, que em posaven malalt i que em vaig jurar i perjurar que mai pronunciaria“.
En l’era de la ciència, en què tot o gairebé tot, es basa en la transmissió genètica, sovint es deixa de banda un altre tipus d’herència: l’actitudinal. És el que en psicologia s’ha anomenat introjectes, perquè s’inoculen lentament. També podem denominar-los com creences, programes o mandats familiars.
Les famílies tenen estils: n’hi ha de més alegres, n’hi ha súper-contingudes, n’hi ha de molt preocupades per quedar bé i mantenir les aparences, n’hi ha preocupades només per adquirir béns materials, n’hi ha que consideren que hem vingut a patir, etc. En aquests “planetes” aterrem i d’això ens impregnem.
Per exemple, les meves 2 famílies (materna i paterna), tenen una forta tendència a contenir-se emocionalment i mostrar poc afecte. Sembla que el món emocional és gairebé un tabú. No està massa ben vist que algú sigui espontani i digui el que realment pensa i encara menys el que sent. No hi ha un espai per a la intimitat amb confiança. Òbviament de vegades és bo contenir-se, mossegar-se la llengua. Però, com a sistemes, no han explorat l’altre pol: el ser espontani i compartir.
En el proper article, veurem com reproduïm i repetim certes actituds i creences.
Foto de Pixabay.
3 Comments