El cercle viciós

L’herència actitudinal es mostra de manera subtil, amb fets i escenes, que van calant en el nen. Una cosa és el que es diu que es fa i l’altra la que es fa realment i aquesta és la que queda realment. En som testimonis.
A l’actitud, se li suma aquelles frases repetides fins a la sacietat, gairebé com mantres: “Si et comportes així, ningú t’estimarà”, “No t’esforces prou”, “Ets un inútil / ximple / vague / antipàtic / …”, “Fes-me quedar bé “, “Calladet estàs més maco”, “Quan els grans parlen, els petits callen”, “Voler és poder”, etc, etc. Cadascú té les sevess.

Només per il·lustrar un cas: si el mandat és el de voler és poder, què passarà quan un no pugui? Perquè la realitat és que no sempre un pot, encara que un vulgui. Perquè no som totpoderosos.
Un exemple: el meu xicot em deixa. Si tinc interioritzat aquest mantra del voler, potser em posi a fer un munt de coses per aconseguir que torni amb mi… perquè si jo vull realment, puc aconseguir tot el que em proposi. D’entrada ja mostra que no tinc en compte a l’altre, al que vol l’altre. Què passa si l’altre ho té clar i realment no vol tornar amb mi? Doncs és molt possible que comenci a dir-me, en to autorecriminatori o víctima, “no he fet prou, no li he demostrat prou que l’estimava, etc“.

Els mandats també poden bloquejar-nos, sobretot quan hem rebut missatges contradictoris. Si el meu pare em nega el sentir por (“això és cosa de nenes“) i la meva mare, per altra banda, està sempre amb missatges porucs (“vés amb compte, Vigila !, Estàs segur?, no t’allunyis massa, no t’acostis a la riba, et pots caure, etc.”) s’opera una espècie de curtcircuit personal. El nen se sent davant d’una equació matemàtica impossible de resoldre: a qui he de fer cas? Puc o no puc sentir por? Si faig cas al pare, estic traint a la mare. I a l’inrevés. Així funcionen els nostres caparrons quan som petits.

La qüestió és que, com deia Kafka, la meitat de la vida ens donen amb una vara i durant l’altra meitat, som nosaltres mateixos els que prenem la vara i continuem la tasca. El jutge interior, que ja he descrit anteriorment, és el portaveu personal d’aquests mandats i creences. Des d’ell ens podem acusar de “si plores ets un feble o una nena“, contenint la necessitat de plorar. O també ens podem dir “T’estàs arriscant massa. Et duràs un disgust“. D’aquesta manera sempre ens col·loquem en tessitures irreconciliables, que comporten molta tensió, estrès i ansietat.

Així les gasten els mandats i creences familiars.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s