Realitat i ficció

Fa uns dies vaig llegir aquest article pel títol: “Los libros nos protegen de lo que pasa ahí fuera”. Darrerament reflexiono sobre la “ficció“, ja que durant molts anys va ser la meva salvació. A la pel·lícula Genius, el personatge de Max diu en una escena: els nostres ancestres es posaven a explicar històries al voltant del foc per “oblidar” la por als udols dels llops.
Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares de Tim Burton. Sense entrar en l’argument, el jove protagonista salta de la
realitat a una “altra” i dubta en quina quedar-se. Em va fer recordar que de petita i, durant molts anys, vaig estar enganxada a la lectura, era un autèntic refugi, devorava llibres i em submergia en atmosferes per a mi trepidants. La ficció en part em va salvar la vida. Quan tornava d’aquella “altra” realitat, plena d’aventures, personatges que es reconeixien i es donaven suport, monstres, bruixes i altres descobertes, em trobava amb la decepcionant, gris, avorrida vida al planeta Terra. Ho vivia així. Vaig comprendre el dilema en què es debat el protagonista de Miss Peregrine: aquesta o aquella realitat? De petita desitjava quedar-me en aquella altra, per més estranya que semblés i malgrat els perills evidents. No vaig tenir l’oportunitat d’escollir.

La ficció en part em va salvar i en part em va condemnar. A què? A estar en desacord, barallada i a disgust amb el lloc on passava la major part del temps: aquí. Evidentment el que més em desagradava eren les persones que hi havia al meu voltant, la majoria adults, als qui no entenia i amb els qui tenia la impressió que tampoc no em sabia comunicar com tocava. Com havia de fer les coses, com m’havia de comportar per ser acceptada, va ser un dolorós trencaclosques que no vaig saber resoldre.

Quan vaig decidir començar un procés terapèutic perquè em sentia estancada i no sabia per on tirar, vaig començar a aprendre a acceptar. És, considero, la tasca més complexa: acceptar la realitat “decebedora, grisa i avorrida“. O millor dit, acceptar que les situacions i les persones són com són, com necessiten ser, no com a mi m’agradaria que fossin. Des de l’ego creiem que les coses haurien de ser com nosaltres creiem, com si haguessin d’acontentar-nos a nosaltres. Oblidem que els altres també tenen els seus egos i les seves creences de com hauria de ser el que sigui. Qui té raó, aleshores?
A més a més, què hi puc fer jo per a què sigui menys decebedor, gris i avorrit? Per què espero que siguin els altres qui ho facin entretingut i millor?