La culpa en l’abús

Per increïble que pugui semblar, el nen o nena que va ser abusat, d’adult sent culpa. Abans o després, en el treball terapèutic, surt la vivència de “alguna cosa devia fer jo per a què tal persona es fixés en mi i se n’aprofités“. Es responsabilitza completament de la situació. És una forma curiosa d’explicar-s’ho, de buscar les raons i els motius. Com sinó pot un criu -quan ja es fa gran i pot formular-ho- entendre que un adult, que en teoria té la tasca de cuidar i protegir-lo, sigui quin sigui el seu rol, tocar-lo amb càrrega sexual?  Doncs l’explicació és la de “devia fer alguna cosa per a provocar-ho“. Estem davant d’una relació jeràrquicament asimètrica. I aquest és un dels punts a revisar. Perquè en una relació asimètrica n’hi ha un que té el poder, l’autoritat, se li suposa que el seny i aquest és l’adult. Per tant, cal retornar la responsabilitat a l’adult que es va propassar perquè sabia què estava fent.

Una vegada, fa molts anys, vaig sentir a dir a un adult que els nens són molt seductors. Per mi no és així. La seducció implica una intenció. Prové del llatí seductio i significa acció i efecte de separar i guiar al camí que (a un) li convé. Els petits ens encanten i en tot cas el que ens encanta, i parlo per mi, és la seva alegria perquè sí, la seva capacitat per admirar-se i sorprendre’s per les coses més insignificants (a la vista dels adults), o que de sobte són feliços jugant amb un tros de paper i no necessiten res més. I especialment, a mi el que m’encanta és la seva espontaneïtat i la seva franquesa. També els defineix la ingenuïtat i la innocència. I això és el que els hi és arrabassat de manera brusca i violenta.