Com em relaciono amb el que em passa

1-Per què a mi? Sempre em passa el pitjor. Sóc un desgraciat. En canvi, als altres tot els somriu i els va tot bé. Totes les coses dolentes em passen a mi. Pobra de mi!

2-No sé per què s’enfada si no ha passat res. Total… per oblidar-me i no avisar-la… ja serà menys. Tan greu és, que me n’hagi oblidat un altre cop? No n’hi havia per tant. Li passa a qualsevol.

3-Ara toca ser fort i no ensorrar-se. Cal tirar endavant. No és moment per a llàgrimes i lamentacions. Sé què és el que he de fer i no pararé fins que me n’ensurti.

4-A veure, davant aquesta situació puc fer això… però si faig això no crec que s’ho prengui massa bé i a més em sentiré culpable. També podria fer això altre… però no sé si m’atreviré. A més, tampoc està bé. O potser podria fer aquesta altra acció… uff, no sé si no serà massa per ell. I si es posa trist després? No sé si podré viure amb això.

5-A mi no em passa res. Estic molt bé. Va tot molt bé. Sí, és clar que m’ha afectat (tal cosa) però és la vida. Són coses que passen i ho hem d’acceptar com ve sense perdre el somriure, que total són dos dies.

Aquests són fragments de possibles xerrameques que ens expliquem quan ens passen ix situacions a les nostres vides. És més, de vegades no tan sols són discursos interns, sinó que els verbalitzem a altres persones. Segurament, et pots reconéixer en qualsevol dels 5 exemples. Depenent de com estiguis o de la situació, és possible que et diguis una cosa o una altra. Després hi ha gent més especialitzada en certs estils:

el victimista, fermament convençut que és qui pitjor ho passa, es compara amb altres i sempre surt perdent en aquesta comparació.

-aquell que sempre es disculpa a sí mateix i/o treu importància a les conseqüències dels seus actes, considerant que els altres exageren.

-el defensiu, que no pot ni vol deixar-se véncer pels revesos de la vida, té un full de ruta molt establert del que cal fer en cada situació i això implica sovint frenar els sentiments.

-l’obsessiu, que li dóna voltes i voltes a les coses, sempre valorant-ne les conseqüències i mai acabant-se de decidir perquè no té certeses de què les seves decisions duguin a bon lloc o no pot tolerar ser el causant de un gran dolor a un altre.

-el negacionista, desconectat de les seves emocions, sempre pretén estar bé, alegre i feliç. És com una paret de frontó: tot li rebota. Res va amb ell.

La qüestió és que tots cinc estils (i n’hi ha més) representen una manera d’explicar-se i viure les circumstàncies vitals. Davant les dificultats (reals o imaginades) o els problemes (també de vegades reals o imaginats) reaccionem de determinades maneres. Negant el problema, evitant-lo, mirant de resoldre’l ràpid i corrents, arxivant-lo i si te he visto no me acuerdo, restant-li importància, sentint que és el pitjor que ens podia passar, o realment ni contactant-hi (problema? Quin problema?). Ara bé, tots tenen en comú una evitació de tristesa, dolor, confusió, dubte, vergonya, por. Una evitació del món emocional i sentimental, amb el qual no es vol contactar. El més habitual entre els pacients és creure que si contacten ams segons quins sentiments, es quedaran allà de per vida, com petrificats.Així que sovint escapem.

A base de mantenir aquesta conversa interna, ens mirem de convéncer que no som capaços, que no ens passa res, que ens va tot bé, que no n’hi ha per tant o que no ens esforcem prou. Cal veure des d’on ens llancem aquests missatges; anteriorment ja he descrit el jutge intern i el boicotejador, que poden estar darrera aquests discursos. Sigui com sigui, ens justifiquem, ens donem arguments per no encarar o contactar amb sentiments.

Part de fer un procés terapèutic consisteix en qüestionar aquestes converses que mantenim amb nosaltres mateixos. Redueixen la visió sobre la realitat. És cert que tot allò tràgic només em passa a mi? Com és que no tinc en consideració els sentiments dels altres? Què passa si m’emociono en un moment difícil? Que no tinc dret a sentir dolor? Sóc un robot? Com és que em costa decidir-me? Què em passa si no puc controlar totes les variables? Realment estic tan fantàstic com (em) dic?

En els somnis, sovint apareixen escenes angoixants per a qui les somia, en les que un es sent perseguit de manera implacable i amb males intencions per algun personatge o ser. Què fem? En fugim, ens amaguem de manera insistent; de vegades ens atrapa, de vegades ens salvem, de vegades queda confús. Freqüentment despertem de la mateixa angoixa que sentim en ser perseguits. Doncs quan treballo amb una escena d’aquest estil a teràpia, el que faig és demanar a la persona que s’aturi de la fugida, es giri cap allò que la persegueix -i que sovint li fa tanta por- i mantingui un diàleg amb el seu perseguidor. I per fi algú es posa a parlar amb la seva por i n’aprén coses.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s