Com deia en un article anterior, el nen abusat sent culpa. Ara bé, també sent vergonya. En part, la vergonya està relacionada amb la culpa en el sentit d’haver provocat l’acció de l’adult. És a dir, a la culpa, se li suma una vergonya de sí mateix.
Acostumo a diferenciar timidesa de vergonya. Timidesa, si fa no fa, tothom la sent; és una forma de por molt lleu que tenim quan, per exemple, anem a un lloc on hi ha persones que no coneixem. La vergonya acostuma a agafar un altre caire més pesat: és la idea sentida de què un és poc menys que un escarbat i, el pitjor, que els altres poden descobrir-ho en qualsevol moment.
Kafka a la Metamorfosi ja exposava metafòricament el sentiment de vergonya: el personatge de Gregor Samsa es lleva de bon matí i s’adona que s’ha convertit en un insecte gegant. La família el rebutja i decideix quedar-se tancat a l’habitació per a no ser vist per ningú. Surt de tant en tant de la seva habitació, quan la seva família no hi és.
Doncs ve a ser això: sentir vergonya de qui és un, de com s’és, i la por a ser descobert.
Si un nen abusat pogués formular amb paraules la seva vergonya, més o menys podria venir a dir: “Dec ser un ser terrible per haver causat que un adult fes el que m’ha fet. Si altres descobreixen que sóc tan terrible, no voldran saber res de mi, em rebutjaran“.
No és estrany que ja de grans, al tenir un concepte tan pobre de sí mateixos, i de carregar amb una culpa i una vergonya que no els correspon, siguin persones molt evasives o que puguin generar adiccions o trastorns diversos.
La història del pianista britànic James Rhodes n’és un exemple del que molt probablement n’haureu sentit a parlar en els darrers anys. Us deixo aquí un article i entrevista on precisament parla de la vergonya que ha sentit. James Rhodes fa un acte de recuperació de la seva dignitat en trencar amb el silenci.
eulaliaparis.com 