Fa pocs dies, en un sopar amb uns amics, vem debatre sobre l’art de projectar el que un vol. En resum: un visualitza el que vol o a on vol arribar. Va ser una conversa interessant. Projectar en tot cas em sembla una bona tècnica per saber el full de ruta. Ara bé, per mi no està deslligat de l’esforç, que em sembla impepinable.
De vegades, no és fàcil saber què vol un. Ens ho pot semblar i un bon dia ens adonem que no era allò. També hi ha persones que es deixen dur per la inèrcia i pel que -se suposa- que toca en cada fase vital. Però mai es plantegen si realment volen fer allò que toca o una altra cosa. Sigui com sigui, està clar que si un no té un mínim de confiança i crèdit en sí mateix, poques probabilitats té tant de posar-se en marxa com d’aconseguir les fites que es proposi. Igualment pot passar que, precisament perquè un no confia en les seves capacitats i talents, es posi en marxa per descobrir-les o conquerir-les.
Fa poc també vaig llegir aquest article Nos educan para ser mediocres. No estic d’acord amb tot el que s’hi escriu; per exemple, considero que aprendre a fer una arrel quadrada o memoritzar coses, posa en funcionament i desenvolupament el cablejat i altres aptituds que després podem fer servir per altres coses que no siguin resoldre arrels quadrades o memoritzar dates històriques. Com que també dono classes, reconec que un dels aspectes a cobrir en l’educació és que se’ns ensenyi educació emocional o sentimental. Ara bé, no crec tampoc que sigui jurisprudència única de les escoles. Considero que l’àmbit familiar, especialment, hauria d’implicar-se en aquest assumpte. Els pares no ho saben tot i poden aprendre molt a través dels seus fills.
Sigui com sigui, també em sembla que un no para d’aprendre al llarg de la seva vida i que hi ha coses que es poden aprendre als trenta o als seixanta. Com per exemple, creure en un mateix. Pel que veig com a terapeuta, la confiança en un mateix en general està més malmesa del que sembla a priori, en el ball de màscares al que assistim a diari. Una educació i un ambient general basat en l’exigència, crea un exèrcit d’insegurs. I aquí s’entra en la roda: no creure en un mateix du de l’aparença de seguretat i control a la paràlisi o l’estancament. Com prendre la iniciativa o anar darrera els propis desitjos si no em crec capaç d’aconseguir-los? Com em diuen alguns pacients “Total, ¿pa’ qué?“. Per aquí treu el nas el boicotejador, aquest aspecte personal que en general compartim, del que ja n’he parlat, i que acostuma a tirar la tovallola abans ni tan sols de donar-nos l’oportunitat de provar-ho o no contempla l’opció de persistir.
Hi ha persones a qui els han fet creure que no valien, que eren uns inútils, han patit humiliacions, etc. Especialment perillós és enviar missatges d’aquest tipus a nens petits. No tenen manera de protegir-se d’aquests missatges. Si sóc un inútil, si m’humilien pels meus errors (enlloc d’explicar-me en què m’equivoco), si no sóc vàlid… i m’ho repeteixen uns adults (que se suposa que en saben més) fins a la sopa, m’ho acabaré per creure i ja no necessitaré ningú extern que m’ho digui perquè ja hauré començat a repetir-me el mantra.
Recobrar o conquerir la confiança i la dignitat personals és un camí de més o menys llarg recorregut. Perquè hi ha una part molt vulnerada, que encara creu que un és un zero a l’esquerra. Ara bé, aprendre a creure en un mateix, deixar de mirar-me amb mals ulls i jutjar-me, començar a donar-me oportunitats, assumir que el camí està plagat d’equivocacions (de les que en puc aprendre) i d’intents (dels que també en puc aprendre), i molt especialment, no defallir a la primera de canvi davant els imprevistos i els contratemps, és ben diferent a creure que amb desitjar-ho molt i molt un obtindrà el que vol.
eulaliaparis.com 