El que els altres pensen de tu, no importa

Segurament, algun cop has pronunciat aquesta frase o una similar; o algú, en alguna ocasió, te l’ha dita com a consell o per animar-te. Com acostuma a passar, una cosa són els absoluts i l’altra els matisos. No ens és possible dur a terme aquesta màxima al 100%. Perquè, entre altres coses, els humans som sers socials. Entrem en relació amb altres, els necessitem i aquestes relaciones ens poden nodrir. O no. I en tot cas, en això és en el que hem de posar l’atenció: en si estem en una relació nutritiva.

Si ets una persona que, per experimentar vàlua, necessites una constant aprovació per part d’altres, t’importarà molt el que opinin de tu. Si ets capaç d’acceptar tasques o certs tractes que no t’agraden, per agradar o caure bé, vol dir que t’importa el que pensin de tu. I en aquest cas, la cosa no és tant el que opinen de tu, sinó com és que et deixes tractar d’aquella manera o acceptes fer coses que probablement no tens ganes? I també quina -poca- consideració tens de tu mateix.

Estic pensant en fills que acaten els camins que els marquen els seus pares, tornant-se dependents, incapaços de dur la contrària perquè no volen disgustar o fer mal als seus pares. Ara bé, una cosa és dir que no i una altra és que l’altre s’ho agafi com un disgust i s’enfadi amb nosaltres. Del que no podem responsabilitzar-nos és de per quina banda s’ho pren l’altre. Tenim dret a negar-nos. Quan ens neguem, no ho estem fent amb la intenció que l’altre reaccioni d’una determinada manera. Diem que no perquè no estem d’acord o perquè no volem. I tenim dret a estar en desacord i a no voler. Igual que l’altre té dret a prendre-s’ho malament. Però no ens podem fer càrrec d’això últim.

M’he trobat amb casos de dones incapaces de deixar una relació perquè no volen fer mal a l’altre. “Pobre! Ell… que m’estima tant. No li puc fer això“. Poden passar anys així. Quan un entra en aquest territori, ha de tenir clar que està sacrificant la seva vida (i la de l’altre) i que aquesta és la seva responsabilitat. De pas, també està afectant a l’altre, encara que sovint no sap de què va la cosa i viu en la inòpia. La qüestió és que no és una relació nutritiva, si es planteja en aquests termes de poc entusiasme i d’estar aguantant no sé sap ben be quina situació per no fer mal a l’altre. Realment no li estem ja fent mal?

Aquells que, a base de treball personal, han fet el pas i han deixat una relació insatisfactòria, han pogut provocar dolor en l’altre. Sobre tot quan l’altre no s’ho esperava. És molt fàcil entrar en el joc de les culpes i carregar-les. Veure’s a sí mateix com el dolent de la pel·lícula. Tanmateix resulta més sa a la llarga deixar una relació que per algú no és satisfactòria: així, ningú viu enganyat. I el més important, els dos prenen un camí de refer-se i donar-se l’oportunitat d’una vida més satisfactòria. Potser en companyia d’una altra persona.

Mentrestant no s’arriba a aquest moment, un el que pot aprendre és a mantenir-se ferm en la seva decisió i, en tot cas, aguantar-se la culpa.