En relació al darrer article, i donant una volta més al tema del judici intern, acostumem a fer el següent: quan ens creiem a ulls clucs el que el nostre jutge intern ens diu, ens ho empassem i no ho qüestionem, aquelles frases que ens diu, no només les fem nostres sinó que també les externalitzem.
Si el meu jutge intern, em repeteix insistentment que sóc una vergonya, i m’ho crec, sentiré vergonya de mi. Probablement també tendiré a imaginar -convençut- que els altres creuen exactament això mateix de mi.
Quan treballo amb pacients surt molt aquest gest de posar el judici a fora. La frase acostuma a ser “Si saben això de mi, pensaran que sóc…”. O, simplement, donem per descomptat que els altres pensen tan malament (com nosaltres) de nosaltres mateixos. “Segur que pensen que sóc una pesada”, “Segur que pensen que no puc fer-ho”, “Segur que creuen que sóc un avorrit”, “Segur que opinen que sóc raro”, etc.
Forma part del procés terapèutic, veure i adonar-se que aquests supòsits amb què carreguem els altres, no són els seus, sinó els nostres. A més d’una persona que estava convençuda que allò era el que els altres opinaven d’ella, li he demanat que fes l’exercici de preguntar a aquelles persones per ella importants, què opinaven d’ella. Més d’un s’ha endut diverses sorpreses.
Segur que els altres opinen coses sobre nosaltres i no sempre positives. Però potser no coincidim. Potser el que opinem de nosaltres és nostre, no d’ells.
eulaliaparis.com 
1 Comment